P27 RESSENYA LECTURA TÉCNICA

GRAMÀTICA DE LA FANTASIA. Introducció a l’art d’inventar històries.

            El llibre Gramàtica de la fantasia és un assaig pedagògic rellevant per a la història de l’educació literària ja que, ens aporta diferents tècniques aplicables a les nostres futures aules que ajuden a millorar el nostre concepte de literatura i conseqüentment el gust per aquesta; està dirigit a famílies i a personal docent. L'autor ha rebut numerables premis però no espcíficament per aquest exemplar. A més a més, mostra el punt de vista de l'alumne tant  emisor com espectador per a que siga capaç, no a soles de descodificar històries sino de proposar i crear. El objectiu, des de el meu punt de vista, és aconseguir una motivació tant intrínseca com extrínseca per a desenvolupar el coneixement i les habilitats literàries tals com la imaginació i la creativitat. 

 La data d’edició del llibre original és de 1973 i la versió que he llegit és de 1985, l’autor és Gianni Rodari i està traduït per Carlos Alonso i Adela Alos. L’elaboració d’aquest llibre és el resultat de les seues vivències per les escoles italianes i recopilació de diferents mecanismes fantàstics. Gianni pensava que el procés creatiu és inherent al ser humà i està a l’abast de tots. Aquest escriptor ha rebut diferents reconeixements, no concretament en aquest llibre però si que ha sigut i és una persona molt reconeguda a Itàlia, els seu país natal.

            Respecte a l’estructura, l’assaig es divideix en 45 capítols on ensenya noves tècniques per a donar lloc a la imaginació, a la creativitat infantil, a l’ús de la paraula per a tots dins del àmbit educatiu però principalment per aconseguir no fer artistes als xiquets sinó per a ajudar a que siguen més creatius i a que siguen autocrítics en el seu ensenyament. 

            Per començar, parla d’un concepte clau: el binomi fantàstic que consisteix en intentar juntar dues paraules encara que no estén relacionades i fer l’ús del invent o la imaginació. Crec que és important explicar el concepte principal del llibre i  el que tenen en comú aquestes tècniques. Aquest terme pretén mostrar-nos com de dues paraules podem extraure un significat comú mitjançant l'ús de la preposició, paraules que podrien estar en la nostra ment però que feia temps que no expressaven. La fantasia sorgeix quan partint d’una paraula es creen sinònims estranys que tenen una relació imprevisible. Com per exemple, al pensar la paraula roca es fiquen en contacte amb la nostra ment: paraules que comencen per r (radio, reloj, risa) , paraules que comencen per ro (Romero, rosa, rodilla) o que rimen amb -oca (oca, loca, boca), el procediment més senzill per a unir-les, com s’explica al llibre, és mitjançant l’ús de preposicions. En el binomi fantàstic, les paraules no tenen un significat quotidià sinó que s’extrau el seu propi significat, se les allibera del seu sentit integrat. En definitiva, com afirma  l’autor a la pàgina 21 a la línia 25 “El concepto es imposible sin su contrario. No existen conceptos por sí solos, sinó que generalmente son ‘binomios de conceptos’.”

            A continuació, aprofundirem en algunes d’aquestes tècniques i la seua aplicabilitat a l’aula.

En primer lloc, una tècnica que em va cridar l’atenció va ser la de les hipòtesis fantàstiques, el procés és molt senzill. Es realitzen preguntes utilitzant la forma Que passaria si... a continuació, escollim un subjecte i un predicat encara que no tinguen relació, per un moment s’oblida el seu significat, com per exemple: Que passaria si (opció de pregunta) un cocodril (subjecte) cridara a la teua porta demanant una mica de romaní (predicat). Una proposta didàctica podria ser fer una activitat en parelles, un company pensa un subjecte i un altre el predicat i intenten establir una relació fantasejant. Amb aquesta tècnica utilitzem la fantasia per a establir una relació amb la vida real, pot ser que siga una tècnica que cride l’atenció als xiquets ja que, els permet imaginar-se situacions que no ocorrien ocasionalment.

En segon lloc, una altre procediment és l’error creatiu, on d’una equivocació pot sorgir una història. Molts dels errors dels xiquets poden resultar creacions autòctones que serveixen per assimilar una realitat. Per exemple, a l’aula els erros ortogràfics poden donar lloc a històries còmiques e instructives, si un xiquet escriu “pitola” i no “pistola”, Significa que aquest objecte dispara una altra cosa que no siguen bales? En cada error trobem la possibilitat de fer una història, a banda de aprendre d'ells. Com futura mestra, m’he donat compte que l’error és una manera de crear o de inventar, no ha d’haver un model predeterminat. Derivat d’aquesta activitat, seria convenient ensenyar als xiquets a riure-se’n dels propis errors i no lamentar-se.

            En tercer lloc, una activitat molt interessant per aprofundir en l’àmbit literari és la creació d’una endevinalla, a tots els xiquets i xiquetes li agrada endevinar-les. A més a més, també podem aprofitar els seus versos per ensenyar les figures literàries i saber identificar-les. Aquesta tècnica es descriu al llibre com un exercici de lògica i d’imaginació, és una manera de tindre emoció per la recerca i la sorpresa. Cal no confondre l’endevinalla con la falsa endevinalla ja que, aquesta última es caracteritza per donar la resposta. En aquestes s’ha de ficar atenció als sorolls per poder obtindré la resposta. Seria una activitat interessant fer que els xiquets siguen capaços de crear les seues pròpies i aconseguir endevinar les de la resta. Crear endevinalles augmenta el sentit de la seguretat del xiquet, la seua capacitat de créixer i el seu plaer per aprendre.

            En quart lloc, en diferents capítols s’exposen diferents formes de treballar la faula. Aquests són importants a l’àmbit educatiu perquè no soles fiquen en pràctica la imaginació sinó que en totes elles podem trobar una moralitat. Una de les maneres de treballar és introduint modificacions en les històries que capten l’atenció dels xiquets i que, en ocasions, tenen una eficàcia terapèutica. Un altra manera seria canviant el paper dels protagonistes de la història conegut com la “Técnica del error” el que fa canviar la visió de la història i la personalitat dels personatges i per tant, promou la imaginació. I per últim, un altra com per exemple, els xiquets han d’inventar un final que va més enllà del que es conta. Com per exemple, inventar que ocorre després en el conte de La Ventafocs, és a dir, com es la seua vida ara que està amb el príncep.

            Per últim, respecte a un altra forma de treballar l’educació literària a l’aula, per una banda, és mitjançant rondalles tal i com es mostra al capítol 33. El joc és un recurs per a ficar el nen en situacions agradables, per fer-li fer proeses memorables, aconseguir que el xiquet es trobe en situacions plaenteres, plenes de satisfaccions com un món ideal representant mitjançant la rondalla. Hauria de ser convenient que els alumnes siguen els protagonistes de les pròpies històries. És necessari que el xiquet acumule optimisme i confiança per poder desafiar la vida i no utilitzar com diu el llibre "L’imperfecte i amb finalitats predicatives i intimidatòries". Per conèixer-se, cal poder-se imaginar. Per altra banda, destacaria les històries tabú que es caracteritzen per plantejar als xiquets temes que els interessen íntimament però que l’educació relega entre les coses  ‘que no esta bé de parlar-ne’. Es dona no a soles a l’àmbit educatiu sinó al familiar també. Des del meu punt de vista, és necessari eixir de allò establert, de què està o no està bé i començar a equilibrar, a desdramatitzar i per això res com una rialla per ajudar als xiquets. Aquesta és la finalitat principal d’aquestes històries. Un exemple que reflecteix aquesta situació al llibre és amb la paraula “caca”, afirma que és comprensible veure com els xiquets es riuen en aquell moment ja que, quan l’han escoltat mai han pogut desfogar-se com volien. Definitivament, aquest tipus de situacions haurien d’estar més normalitzades, són els xiquets qui més necessiten riure; crec que és una manera de traure’ls de la quotidianitat tant en l’àmbit educatiu i familiar i ser una mica més lliures i no ficar barreres a la seua creativitat. Per finalitzar, podem vore com als anys 70 l'autor confia que l'any 2017 les paraules tabú siguen història, ens em donat compte de que no és així, aquestes paraules continuen sent tot un repte per a l'educació literària actual.

            Per concloure, personalment aquest llibre ho veig un material didàctic molt creatiu i com a futura mestra pot servir-me de referència en l’ensenyament del llenguatge i la lecto-escriptura, no es un llibre teòric sinó que explica propostes per a estimular al xiquet. M’ha fet reflexionar sobre la poca motivació per part dels xiquets als llibres ja que, a soles l’utilitzen al pupitre de l’escola. També he recordat la meua poca experiència amb la literatura i conseqüentment he desitjat que les propostes didàctiques que es mostren al llibre les haguera fet  jo quan anava a l’escola, una com a mínim. Actualment, no es dona una situació creativa on es valore la vida i no el exercici, açò provoca que no haja gust per la lectura, amb el que no es naix perquè no es un instint sinó que has d’anar creant-lo. Estem en una situació crítica que està al nostre abast canviar, particularment no m’agradaria que els meus futurs alumnes lliguen com ho he fet jo durant la meua etapa educativa de primària i secundaria: per obligació. Necessitem millorar aquesta societat basada en la productivitat per fer persones creatives que siguen capaços d’utilitzar la seua imaginació; i com diu l'autor "creatius són aquelles persones preparades per a trencar els esquemes de la experiència". És creativa la ment que no descansa, que treballa per obtindré respostes satisfactòries. No soles hem de promoure el pensament del xiquet sinó de com aconseguir que siguen creatius per poder arribar a ser autónoms, educar és la manera de resoldre problemes de manera creativa. Per finalitzar, m’agradaria ressaltar aquesta frase de l’autor Gianni Rodari que diu que aquest llibre és: “Para quien cree que es necesario que la imaginación tenga su lugar en la educación, para quien confía en la imaginación infantil, para quien conoce el poder de liberación que puede tener la palabra”.