LA LLEGENDA DEL PALLETER

A continuació us deixem la rondalla “La llegenda del palleter”, la qual hem narrat a classe i, després, l’hem adaptat en quant a vocabulari i expressions per a lectors que tinguen una edat compresa a partir del 10 anys, és a dir, per a xiquets de primària cap en davant.

Aquesta rondalla és de l’autor Enric Valor, es troba en el llibre Rondalles Valencianes, volum 1. Tàndem, 1992. Les Rondalles Valencianes són una sèrie de rondalles populars, recopilacions de narrativa tradicional d’arrel oral, replegades i literaturitzades per Enric Valor, estan considerades un referent ineludible de l’etnopoètica valenciana. Durant molt anys, Enric Valor va recopilar a les zones rurals del País Valencià rondalles de la tradició oral. Aquesta rondalla esta repleta d’una història meravellosa , llocs encantats i personatges increïbles, capaços de transportar-nos a un altre lloc o una altra època. El objectiu d’aquesta rondalla és, a més de divertir i fascinar, és el poder conèixer altres formes de vida, un altre temps i altres cultures, tot ambu un vocabulari molt ciudat.

La llegenda del palleter

Per allà, pel vell camí d'Alacant, caminava el palleter darrere del seu carret, venia fils, vetes, agulles, i palletes de sofre; quan passava per davant de la casa del Alt va sentir que des del casalici li cridava la veu de una dona:

-Bon home! Eh, jove! Portes veta blanca?

-No, porte solament agulles i fil!- va cridar al seu torn.

Va sentir una raó confusa i el colp d'una finestra que es tancava amb certa violència.

-No res!- va murmurar-. No porte mai gens d'allò que em demanen! Sóc molt desgraciat! No em queden gèneres, no em queden diners per a comprar i pense que em trobe malalt….

Feia un eriçat dia d'hivern, i ell va prosseguir el camí cap a Castella, el paisatge gris i pensar en la seua pobresa irremeiable li van entristir irremeiablement.

-Senyor!- S'aclamava amb amargor-. I això que jo, d'ambicions, no en tinc! Amb un petit benestar m'acontentaria: tenir una modesta casa, una dona que es preocupara per mi, uns fills que m'alegraren la vellesa, i, sobretot, no haver d'anar mai més pel món…

En això, quan passava prop d'un pi solitari, anomenat el Pi de les Tórtores - per contar-se que un caçador n’hi va matar dotze d'un sol tir-, va decidir descansar una estona i encendre un foc.

Va agafar, doncs, uns arbustos secs, els va apilar i els va llançar damunt d'unes branques seques. Amb una palleta de les quals venia, va encendre l'herba, i en alçar-se el fum es va posar a xiular una branca, el palleter va començar a espantar-se, ja que la xiulada era més forta, ensordidora per moments.

El palleter girà la vista al seu voltant cercant ajuda. Però no va veure a ningú.

Així, no sabé fer més que conjurar aquella cosa estranya. I va preguntar:

-De part de Déu, què demanes?

Llavors va parar la xiulada poca a poc fins a extingir-se i enmig del fum va sorgir un home xicotet, de cap gran, ulls redons i alegres, tenia una barba blanca com la dels follets.

-Amic- li digué tot campant l'aparegut-, No em duries a Castella? Em canse d'anar a peu, ja veus, tant poder que semble tenir.

I el palleter meravellat va exclamar:

-Vostè és l'amo del meu carro. No hi cap més que un viatger perquè porte molt d’embalum, però aqueix viatger serà vostè… Anem-hi ja si vols que jo ja m'he cansat.

El vell va pujar en el carret i els dos van emprendre el camí a Castella.

-Ets bon home, tu. Ja t'he provat, ja- li deia el follet.

-Home- feia tot modest el palleter- així, així...

-Ja conec la teua història, ja! Però quina llàstima!

-Quina llàstima de què?- es va posar curiós.

-Home, que no hages estat una mica més ambiciós. No faràs gens així com vas, més que queixar-te de les teues poques desgràcies o de la teua poca sort.

-Vols dir?- s'esbalaeix més i més el marxant. Mare de Déu! Si jo em pensava que açò de les ambicions no estava bé...

-Escolta- el va interrompre el follet-. Si tu vols pegar pedrades a aquella au que hi ha damunt de l'ametler sec, on t'encararàs? Si tires a ell, pegarà la pedra sota l'arbre; en canvi, si li apuntaves quatre braços per dalt, allà tindríem la pedra damunt l’ocell. Ha, ha!- rigué-. I tot és així! Sempre hi ha forces que estiren cap avall, en aquesta vida. Tu apunta ben alt, i encara faràs curt i baix.

El palleter sentia un desfici estrany.

-Però és pecat l'ambició?- li deia justificant-se.

-Tenir-ne massa… tal vegada. Però tenir-ne poca o gens i no fer res perquè marxe el món i marxes tu alhora...això no té perdó!

Les paraules del follet causaven al palleter una impressió profunda, i el que no sabia era que el vellet anava a donar-li una darrere oportunitat per tal de provar-lo.

-Escolta'm ben escoltat- li va manar-. Tu veus aquell castell?

-Sí, el de Castella- respongué el venedor.

-Doncs bé: ara hi pujaràs per la cresta de la part de tramuntana i, una volta que hages entrat en el caminal i passes pel costat d'unes plantes, a mà dreta del sisè xiprer, troba un rebanc que té unes grans pedres i fes allò que et dicte la teua ambició de riquesa i felicitat.

A l’acte es sentí de nou un xiulet i l'home del cap gros va desaparèixer.

El palleter va sacsejar al cavall i quan va entrar a Castella no es va entretenir mirant a ningú sinó que, malgrat el fred que tenia, va cavalcar per la dreta de les cases i, havent deixat a l'animal lligat en la riba del camí, va pujar amb una certa emoció per la cresta de roca viva.

Quan va arribar a la senda del Calvari, va començar a comptar els xiprers: un, dos, tres...sis. Es va girar i va veure prop d'ell una pedra massissa amb un forat, una xicoteta escletxa per on eixia una punta de veta blanca.

-Quin misteri! Vaja una veta bonica!- Va dir ell mentre ho agafava amb els seus dits de bon coneixedor.

I estira allò que sembla ser un tros curt, i venja a eixir veta de dins de la roca, del xicotet trau que quasi venia just.

N’estava meravellat! No l’havia enganyat el follet... o qui fos!

-Tanta com jo necessite!- Es deia ple de goig.

I no costava gens de traure. Així, amb tan poc esforç, sí que li agradava de fer-se ric!

-Qui i com la deu haver ficada dins la penya?- cavil·lava-. Açò deu ser-ne un cabdell enorme que s'està descabellant allà dins.

Estirava i continuava estirant i no s'acabava mai.

-Me n’ompliré el carro- repetia tot alegre el palleter mirant el munt que s'estava fent en la terra.

I continuava estirant i continuava eixint la blanca, suau i inacabable veta. Arribava un moment en què el pobre d'esperit ja estava dient-se:

-On vaig jo amb tanta veta?

Desgraciat! Ara que s'hauria pogut fer ric, encara que fos de veta! Un aventurer de veritat s'hauria dit: “Jo en trac fins que l'acabe. Després, ja veurem, ja cercarem la manera de vendre-la o aprofitar-la. Sempre són diners!”. Però el palleter pensava... que es feia de nit, que el cavall, allà baix se li despacientaria, se li podria congelar suada com estava. Bogeries! Tragué unes tisoretes i, zec! va tallar per sota forat la misteriosa i pesada veta.

I tot d’una es va sentir un tro fortíssim que va fer tremolar a l'animal i ell es va veure dins d'una flama vivíssima. I quan la ceguesa que li va produir tot allò se li va passar, va veure que el valuós munt de veta havia desaparegut. Aleshores es va sentir dins dels penyals una veu dolcíssima:

            -Ai, que sóc la princesa encantada del castell! Ai, desgraciat de tu i jo! Tu, home esvelt, delicat i bé, si hagueres tret quatre dits més, m'hauries desencantat i m'haguera casat amb tu.

Ràpidament es va fer de nit i una amarga desolació va callar en el cor del fracassat palleter!

-       Per no ser ambiciós! –deia queixant-se-. Qui ho havia dit!

Es va asseure al peu del penyal i va esperar una hora llarga. Però ja no va sentir gens més. Va descendir del castell perdent-se en la fosca i gelada nit.

Quan arribava al carro, enmig d'un vent gelat va començar a nevar. S’embolicà a la manta, es va asseure en la post travessera.

-Arri, cavall!

Així reprengué el seu camí, una altra vegada per l’ample món, pel tristíssim món d'un palleter, amb el cap tèrbol de fred i de desfici.

VOCABULARI

Vetes⁽¹⁾: teixit en forma de cinta, de baix preu, de lli o de cotó, usat per a lligar embenar o rivetjar.

Casalici⁽²⁾: Cada molt gran o molt important.

Tórtores⁽³⁾: Au de 28 cm de llargària, de plomatge gris i amb les ales de color castany i negre per damunt.

Follets⁽⁴⁾: (donyet) esperit fantàstic, imaginat per la superstició popular, que habita en certes cases o en certs paratges, turmenta la gent durant el son i causa alteracions i desordes.

Embalum⁽⁵⁾: Volum d’una cosa, especialment quan es molt gran o desmesurada.

Esbalaeix⁽⁶⁾: Sorprendre intensament, meravellar.

Ametler⁽⁷⁾: arbre de fulles lanceolades i dentades, i flors blanques o rosadenques, el fruit del qual és l’ametla.

Desfici⁽⁸⁾: Agitació causada per un mal físic o moral, per una passió que despaciencia o per un desig violent.

Penya⁽⁹⁾: Roca de grans dimensions de naturalesa pedregosa.

Cabdell⁽¹⁰⁾: Bola obtinguda enrotllant un fil o un cordell sobre ell mateix.