INTERTEXT LECTOR

El intertext lector és, segons Mendoza Fillola (2001), “el mecanismo que, selectivamente, activa los saberes y las estrategias que permiten reconocer los rasgos y recursos, los usos lingüístico-culturales y los convencionalismos de expresión estética y de caracterización literaria del discurso”, és a dir, la qual cosa pretén és activar els sabers anteriors que el subjecte té interioritzats en el seu cap per a ser reconeguts en un text nou, que conté una sèrie de recursos coneguts pel lector (competència literària).

L'objectiu principal del intertexto lector és facilitar la lectura dels textos a través de la identificació de recursos i associació de conceptes. Tot els recursos que aquest empra són activats a través del que Mendoza Fillola denomina “recepción literaria” i que permeten reconèixer i valorar els usos lingüístics, literaris i discursius amb altres tipus d'usos o que tenen trets similars.

D'altra banda, Riffaterre (1989) enuncia que “el intertexto resulta ser la percepción por el lector de las relaciones entre una obra y otras que le han precedido o seguido”, la qual cosa li permet establir semblances entre diferents obres diferents en el temps.